Aproximació al Maio o arbre maig

 

Aproximació al Maio o arbre maig

Orígens del mot i de la tradició.

Etimològicament el nom ve del llatí Maius. En català es tradueix per maig, cinquè mes de l’any; originalment fou el tercer mes. Unes definicions de l’arbre maig i de les festes associades a aquests arbres em serviran d’introducció al tema.

Segons el Diccionari català-valencià-balear (DCVB)[1] l’arbre maig seria: Arbre esporgat de les branques baixes i adornat amb flors i cintes, que es plantava a la plaça o al carrer el dia primer de maig, i al voltant del qual es feien danses i altres cerimònies festoses.

A la Gran Enciclopèdia Catalana (GEC)[2] les festes de l’arbre de maig estan definides així: Commemoracions tradicionals, generals als Països Catalans, que consistien en l’erecció i l’entronització solemne d’un arbre de l’espècie més comuna a la contrada, durant determinats dies de maig.

Per aportar més dades sobre el maio he cercat informació a una font clàssica. James G. Frazer fou un antropòleg anglès a cavall dels segles XIX i XX que en la seva obra La Branca Daurada parla de religió, màgia i mitologia.

L’adoració de l’ésser humà cap a elements de la natura en particular i cap als arbres en general és perd en els orígens de la Humanitat. Encara actualment el culte als arbres no està totalment extingit, tot i que adopta formes diferents. Les civilitzacions clàssiques –Grècia i Roma- no estan exemptes de la veneració als arbres (xiprer, figuera i sanguinyol o pelabou) (Frazer, 2014)[3]. Frazer afirma textualment:

“L’arbre maig està en voga en molts llocs i és figura prominent a les festes populars dels camperols europeus. Ja a la primavera, a principis d’estiu o àdhuc el dia de Sant Joan (solstici del 24 de juny), era el costum, i encara ho segueix sent en moltes parts d’Europa, sortir als boscos, tallar un arbre i portar-lo al llogaret i clavar-lo alçat en el sòl entre l’alegria i el bullici de les gents, o bé tallar branques en el bosc i posar-les lligades a les cases. La intenció d’aquestes costums és atreure al llogaret i a cada casa en particular les benediccions que l’esperit de l’arbre pot atorgar”.

Per trobar els orígens de l’arbre maig cal anar fins els fenicis, les civilitzacions clàssiques o els celtes amb la seva festa de Beltane. Tot s’emmarca en antigues tradicions que representen originalment el símbol de la fertilitat de la primavera.

La tradició forcallana planta el maio a la vora del solstici d’hivern. Mentre hi ha moltes altres que ho fan a la vora del solstici d’estiu (sant Joan i sant Jaume). El primer seria per atraure la força del sol desitjant que arribe la primavera (màgia simpàtica) i el segon després de la primavera. L’arbre maig és un element de fertilització de la terra.

Si parlem del tipus d’arbre plantat, “pingado” o pujat, segons els diferents casos, trobem espècies distintes. A les nostres contrades l’espècie més habitual de maig és el pi. També he pogut saber que en altres localitats de Castella-Lleó, Terol i País Valencià planten un xop. En llocs com Astúries l’arbre triat és l’eucaliptus. I en poblacions de Navarra el faig és la varietat d’arbre escollida. Com diu la definició de la GEC “…l’espècie més comuna a la contrada…” és la que s’utilitza per erigir l’arbre maig. Altres espècies d’arbres menys utilitzades són: l’avet, el roure, l’àlber, l’om i el freixe.

La part superior de l’arbre maio es deixa sense esporgar. A Forcall afegim un pi menut al qual anomenem capolleta. En altres indrets, per anomenar la part superior podem trobar els mots: capucha, cotorino, capota, capulla i copa.

Ací teniu un recull de noms en diferents llengües a la península Ibèrica. Cadascuna utilitza la seva paraula. En gallec l’anomenen maio. Maya en alguns pobles de Cantabria. En basc trobem maiatza, doniatxetza i arbola. A Astúries he trobat el nom joguera i hoguera. En castellà li diuen mayo. A les zones catalanoparlants parlen d’arbre maig o maio, o primer pi a Canals. A més, s’ha d’afegir el mot vara a Portugal.

Si seguim el calendari en ordre cronològic es planta el maio per Sant Macari (Castellote), Sant Antoni (Els Ports), dissabte Sant a la província de Toledo, nit del 30 d’abril a l’1 de maig (data amb més plantades de maio a la geografia espanyola), 2 i 3 de maig a la província de Ciudad Real, 14-15 de maig per Sant Bonifaci a Saragossa, per Sant Joan també es planten molts arbres maio (Villarluengo, Aliaga, Fortanete, Cañada de Benatanduz, etc.), 29 de juny –Sant Pere- a la província de Madrid, 1-2 de juliol per Santa Isabel (Terol), la Verge del Carme (Pena-Roja de Tastavins), Sant Jaume a Silió (Cantàbria), el 5 d’agost per la Mare de Déu de les Neus a Burgos, vespra de Sant Miquel a Ourense i 26-28 de desembre a Portugal. A banda, en alguns llocs del nord peninsular es plantava un maio en dues ocasions: quan un capellà cantava missa (Cantamisa) i també es plantava el maio quan un indià tornava a la seva població nativa. Quan el maio es planta la nit del 30 a l’1 de maig el més habitual és que l’arbre estigue plantat tot el mes de maig. Després se subhasta per traure diners o es ven per fer llenya. Dins del mes de maig també hi ha altres dates amb plantada de maio.

El Maio a la comarca dels Ports i zones veïnes.

A la comarca dels Ports totes les poblacions fan una barraca o una foguera per a la festa de Sant Antoni, o bé per Sant Blai. Alguns pobles han mantingut la tradició, altres l’han recuperat entre les dècades dels vuitanta o noranta del segle passat després de perdre-les a mitjans del segle XX, pot ser així per analogia o mimetisme de la festa forcallana. D’entre les que conserven el maio podem esmentar Herbers, Villores, La Todolella, Portell, Cinctorres, Morella, Olocau del Rey i, per descomptat, Forcall (González, 2014)[4]. També planten maio a Vallibona i Castellfort encara que aquestes poblacions no estan recollides per l’autor anteriorment esmentat; mentre desconec la situació a La Mata, Sorita i Palanques.

Sobre el maio forcallà i el seu simbolisme podeu trobar informació en els diferents programes de festes de Sant Antoni Abat editats per l’Ajuntament de Forcall (1990 i 1994 especialment). De la mà de Henri J. Bouché, qui ha estudiat més profundament i acurada la vessant antropològica i simbòlica del maio i de la Santantonà .

Mirambel[5] i Castellote[6] a la veïna comarca del Maestrat terolenc també planten el seu Maio.

La primera població celebra una Sanantonada diferent al que coneixem als Ports. Té la particularitat que només esdevé cada tres anys.

Castellote, per la seva banda, planta un mayo per a les festes de Sant Macari (segons el calendari és el dia 15 de gener), però segons el llibre citat la festivitat es desenvolupa el tercer cap de setmana de gener, proper al dia 23. Al maio plantat al bell mig de la plaça es lliga un pollastre o un conill que els joves intentaran agafar.

Pena-roja de Tastavins[7] al Matarranya terolenc també té la pujada del maio. En aquest cas al carrer del Carme davant de la porta del mateix nom. La festa es desenvolupa el cap de setmana més proper a la Verge del Carme (16 de juliol). Aquesta tradició –de la plantada del maio– es va recuperar després de noranta anys, ja que l’any 1924 es va deixar de fer i l’any 2014 es va reprendre aquesta tradició que només quedava a la memòria dels més majors del poble i en algunes fotografies del primer terç del segle XX[8].

Aliaga, a la comarca de les Conques Mineres de Terol; i Pitarque, Villarluengo[9], Fortanete i La Cañada de Benantanduz a les comarca del Maestrat terolenc també planten un maio, però ho fan per a Sant Joan.

D’aquestes localitats he agafat Villarluengo com a paradigma, tot i que les celebracions són molt semblants. Ara explicaré el cas de Villarluengo. L’he pres d’exemple dels cinc pobles de Terol esmentats en el paràgraf superior. En origen, els quintos (joves que anaven a fer el servei militar) demanaven dos pins a l’Ajuntament que després subhastaven per traure diners per a la “mili”. El maio es tallava i pelava dissabte Sant. La festa tenia lloc per Sant Joan, encara que actualment també té lloc el cap de setmana més proper al 24 de juny. La vespra -23 de juny- es plantava el maio amb cordes. Al pi principal, tallat a Pasqua, se li afegeix la capota (la nostra capolleta) un pi de dimensions menors que remata el primer i que es talla el dia de la plantada. En finalitzar la plantada els assistents són convidats a un berenar. El maio ha de ser ben alt, gros i robust. La mesura d’aquest arbre és d’entre 18 i 20 metres. El maio roman a la plaça fins el darrer dia de les festes patronals en honor a Sant Bartomeu i la Verge del Monte Santo. En aqueix moment se subhasta per ser utilitzat com a biga per a la construcció; o bé, per fer llenya. Al voltant del maio no es construeix cap foguera.

El Maio a la resta del país.

Per estudiar el maio a la resta de la península Ibèrica he consultat l’obra titulada Mascaradas de la península Ibérica (González, 2014)[10] qui recull tres-cents vint-i-una tradicions de tot Espanya i Portugal. De totes, 122 (més del 38%) plantaven o planten un maio. De les 122 amb plantada de maio, només es conserva a 32 poblacions (un poc més del 39% de les que tenen maio i menys del 10% de totes les festes i tradicions recollides en el llibre).

De les 17 comunitats autònomes espanyoles no he trobat festes relacionades amb l’arbre maig als dos arxipèlags, Múrcia i Andalusia. No puc afirmar rotundament que aquestes zones no tinguen festes amb el maig com a protagonista. La resta de comunitats i províncies tenen o tenien alguna celebració relacionada amb l’arbre de maig (maio).

Al gener del 2014 vaig poder conèixer una festa de Sant Antoni a la Comunitat Valenciana que té molts trets característics. Es tracta de Canals, a la comarca de La Costera (València). A Canals no empren el mot maio o maig. En aquesta població valenciana planten el primer pi la vesprada de l’1 de gener a les 16 hores. Posteriorment, la foguera anirà construint-se i vestint-se. El muntatge de la mateixa –realitzada per colles contractades– finalitza el 15 de gener.

El Maio a Europa i el món.

Maibaum en alemany, maypole en anglès, arbre de mai en francès, en italià usen albero de maggio… són els noms amb què diferents països europeus anomenen l’arbre maig.

Eslovaquia, Alemanya, França, Itàlia, Regne Unit, Suïssa, Suècia, Bèlgica, Txèquia i altres països europeus tenen festes de l’arbre maig. Amb la colonització de noves terres aquesta tradició es va escampar. Ara la podem trobar arreu del món.

Joaquim Segura Ferrer

[1] http://dcvb.iecat.net/ Data de consulta 27 d’octubre de 2014.

[2] http://www.enciclopedia.cat/enciclop%C3%A8dies/gran-enciclop%C3%A8dia-catalana/EC-GEC-0160210.xml?s.q=arbre+de+maig#.VE6sbfmG8mk Data de consulta 27 d’octubre de 2014.

[3] Frazer, J . La Rama Dorada. Magia y religión. 2014. Fondo de Cultura Económico. Madrid.

[4] González, Óscar Mascaradas de la Península Ibérica. 2014. Oviedo.

[5] González, Ibídem.

[6] Hernández Sesé, Ángel (coord.) Hogueras, Mochigangas y Sanantonadas Guía de las Fiestas de invierno en el Parque Cultural del Maestrazgo. 2010. Ed. Asociación Parque Cultural del Maestrazgo. Teruel.

[7] http://www.xn--pearroyadetastavins-w3b.es/InternetRural/penarroyadetastavins/Home.nsf/documento/calendario_de_festividades Data de consulta 27 d’octubre de 2014.

[8] http://comarquesnord.cat/2014/07/21/maio-va-coronar-el-carrer-del-carme-80-anys-despres/ Data de consulta 31 d’octubre de 2014.

[9] Informant: Concha Millán Armengod, agutzila de Villarluengo.

[10] González, Op. Cit.