Si el foc és l'eix de la festa, no menys cert és que el centre de la celebració religiosa gira a l'entorn del sant. I la seua arribada a les nostres terres sembla caminar entre la llegenda i la història. Alguns folkloristes han abusat un poc de la primera, sense adonar-se’n del valuós testimoni de la segona.
A l'entorn del sant hi ha moltes llegendes fins arribar al desficaci. Així, Amades (1982: 468) diu que sant Antoni va anar de la Tebaida a Barcelona, damunt un nuvolet, per guarir la filla del governador d'aquella ciutat que estava malalta. Just a l'entrada de la ciutat, el sant es trobà amb una truja que portava un gorrinet a la boca, car no podia caminar perquè era "esguerrat i camatort". El sant el va guarir i, des d'aleshores, la truja ja no abandonà sant Antoni. Per això apareix sempre a la iconografia.

De sant Antoni coneixem moltes coses històriques que el seu més destacat hagiògraf, sant Atanasi el Gran o també d'Alexandria, ens va deixar escrites. Després, aquesta biografia ha estat tractada per diversos autors, escriptors, poetes, folkloristes, novel·listes i introduïda en obres teatrals. Nosaltres, en un altre lloc, férem un resum de la seua vida, el qual transcrivim a continuació.
Sant Antoni és un sant que ha estat honorat als pobles de les nostres contrades castellonenques, almenys des del segle XIV en què apareix documentada la seua devoció en les confraries d'aquell temps de la comarca dels Ports. A més, en el Sínode diocesà, celebrat a Tortosa el 1311, es va instituir, juntament amb les festes de Sant Julià i de Sant Blai, la de Sant Antoni, segons ens diu l'historiador morellà Segura Barreda (1868). Des d'aleshores fins avui quasi mai no ha deixat de celebrar-se la seua festivitat cada any als dies freds de l'hivern: el 16 per la nit la festa de foc, dels animals i de les comparses, i el 17 la religiosa en commemoració de la seua mort a l'any 356, quan comptava 106 anys.
La vida del nostre sant la coneixem pel relat hagiogràfic del seu coetani, sant Atanasi, el qual ens explica que nasqué al voltant del 250 a l'antiga ciutat de Coma -avui Quaeman-el-Arous-- ben a prop d'Heracleópolis, al sud de la ciutat de Menfis, a l'Egipte central.
Quan comptava vint anys, moriren els seus pares i, aleshores, el jove Antoni confià la seua germana a una comunitat de verges, distribuí tots els bens als pobres i es retirà al desert, després a Pispir, a la vora de l'antiga Tebas; d'allí a la muntanya Qolzoum, prop del Mar Roig, on fundà el monestir de Deir-elArab, una comunitat d'anacoretes.
Allí, la vida del sant va estar marcada per la soledat, l'oració i el sacrifici, especialment per les temptacions del Dimoni. Tot açò va inspirar poetes i escriptors en obres literàries i teatrals que encara avui són representades a alguns llocs de les nostres comarques amb finalitats moralitzadores.
També destacà com a teòleg en la lluita contra l'heretgia arriana i com a guia d'ànimes desencaminades, donant sempre savis consells a tothom.
El seu ample patronatge comprén diversos gremis: guanters, teixidors, forners, esquiladors, pellaires, taverners, carnissers, cistellers, enterradors... Se li assigna una funció tutelar dels animals -especialment els de labor- i també d'advocat contra algunes malalties com l'anomenada "foc de Sant Antoni".