Tot s'inicia pel matí. Uns pocs membres de la Santantonà es queden a la plaça. Les primeres feines són triar el Maio, fustejar-ne la soca, posar-li els travessers i més tard s'ha d'incorparar la Capolleta, part superior d'un pi i que ara s'afegirà al Maio amb una traca. També s'ha d'escampar la terra per no fer malbé el sòl de la plaça i llevar la terra del forat on s'introduirà el Maio més tard.
Altres integrants de la Santantonà van cap al bosc, on amb l'ajuda de tractors baixaran les branques que vestiran la Barraca per la vesprada. Antigament, els masovers contribuïen amb dues càrregues de llenya.
Finalitzats aquestos treballs, totes les persones van a dinar plegats per estar a les 12:45 a la plaça. Tot es deixa enllestit per a la "Plantà" del Maio a la una en punt (les dotze velles o solars).
La plaça és un formiguer de gent: majors i infants, forcallans i visitants, la gent ix d'ací i d'allà... aparells fotogràfics de totes les mides apareixen per captar la millor imatge. Els xiquets i les xiquetes de l'escola surten abans d'hora de l'escola per agafar-se a la corda i fer pujar el Maio.
Les campanes de l'església toquen l'oració. Al rellotge de la façana de l'Ajuntament toquen els quarts. Hi ha un silenci que denota que alguna cosa important succeirà en segons. Una campanada clara i potent s'escolta a l'àgora forcallana. En el mateix moment, s'escolta una veu potent: Aaaamunt el Maio! Les cordes es tensen i el Maio inicia el seu camí cap a la verticalitat. Quan el Maio està en la posició correcta el nombrós públic aplegat a la plaça Major inicia un breu i intens aplaudiment. A poc a poc la reunió es desfà, cal anar a dinar per preparar-se per a la vesprada i la nit.
Les hores posteriors són per a ficar les Costelles, procés lent i feixuc. També es claven els cimals de roure a una alçada de dos metres, aquestos serviran de forjat per a rematar la Barraca.
El pas següent és el que més s'allarga temporalment, cal deixar les branques el més homogènies possibles i ben atapeïdes. Les Costelles han de quedar ocultes i l'estructura cònica ha de ser el més regular possible.
Primer s'empren grans branques de carrasca, ginebre i pi; per més tard, treballar amb branques més menudes per a què el recobriment siga quasi perfecte. A la banda de baix es deixen dues obertures: una cap al nord, d'entrada; i una altra cap al sud, d'eixida.
Quan la Barraca està rematada per dalt i baix i la llenya està recollida, la cova natural i efímera està enllestida per a la Santantonà.

La Vida del Sant és una peça teatral breu i còmica on es narra la vida de Sant Antoni. Intervenen nou personatges: Sant Antoni, Luzbel, Morondo, Astúcia, Pecado, Àngel i tres Dimoniets.
Consta de dues parts:
En la primera, Sant Antoni és un patrici d'una família benestant que decideix repartir totes les seves possessions entre els pobres; Luzbel intentarà apartar-lo d'aquestes idees, mentre Morondo (personatge còmic) acompleix les ordres de l'amo.
En la segona, tot els infernals actors tempten a Sant Antoni i Morondo que quan estan a punt de sucumbir són ajudats per l'Àngel.
Normalment, la representació de La Vida del Sant no s'interpreta tots els anys, però és un element que dóna vistositat a la festa. Aquesta peça s'interpreta divendres al vespre, una estona abans de la Santantonà.

Aquest text està pres del llibre La Santantonada de Forcall (Segura, 2011).
"La nit és closa, freda, però avui al poble es respira vida, hi ha més cases obertes del que és habitual, i les que no estaven tancades tenen més inquilins que un dia qualsevol. Avui, a l’àgora forcallana hi ha centenars de testimonis, ahir desenes i abans-d’ahir unitats.
Les tronques són un referent, allí retrobem els amics, els familiars, els veïns que fa temps que no veiem i allí ens guarim del fred. Tots plegats som els espectadors d’aquesta escenificació. Uns quants aprofiten els darrers moments per fer el ritual de la barraca. Els novençans admiren la construcció mentre que ulls experts l’examinen i comenten impressions, si és més gran o més xicoteta, si està ben acabada, si ha quedat més desgavellada o més endreçada. També s’escampen les notícies o les anècdotes que han succeït en el muntatge de la barraca: si el Maio no pujava o ha quedat tort, o si se’ls ha fet tard, o si eren molta gent o poca per vestir la barraca. La representació va arribant a l’hora de l’inici, està a punt de començar.
Xiquets i xiquetes voletegen per l’escenari disfressats amb la indumentària demoníaca. La rècua de diminutes Botargues (dimonis) va empaitant els espectadors, avançant l’acció dels personatges majors, captant l’atenció dels espectadors, com si els despistaren. De sobte, tabals i gaites callen el murmuri, el seguici diabòlic irromp en l’escena. Comença la desfilada, comença la representació, comença la Santantonada.
La Santantonada és una desfilada que escenifica la vida de sant Antoni Abat.
Des de lluny, enmig del públic podem distingir el seguici. El que primer veiem són els dos Cremallers; a més, són uns estris d’uns dos metres d’altura rematats per un recipient metàl•lic on es dipositen les teies enceses. Avancen conscients que són dipositaris de l’element protagonista de la festa: el foc. Desfilen amb pas decidit i cerimonial contrastat amb el moviment frenètic de la resta dels personatges. Assistint els primers, desfilen els Teeros, actors secundaris que traginen amunt i avall un malmés sarió ple de teies, amb les quals alimenten el foc mòbil.
Si el primer que veiem són els cremallers, el primer que sentim són els cascavells i les campanetes que pengen del cinturó del Despullat. Aquest és el capitost, l’autor material i intel•lectual de totes les malifetes. Sempre desfila escortat per uns quants dimonis fidels als seus treballs i mandats. Ara empaita els espectadors, després se li acudirà violar la tranquil•litat d’un domicili, enfilant-se per les façanes i penetrant de manera més o menys permesa en la intimitat d’alguna família que encara romania a casa seua. A la mà pren una corda de la qual estira i arrossega els condemnats, sant Antoni i sant Pau.
Després d’empaitar la multitud, de perseguir-la, d’assetjar-la, els actors es retiren per un dels carrerons que conflueixen a la plaça. Abandonen l’escenari. Acaba el primer acte, la comitiva també abandona l’escenari, la plaça recobra la tranquil•litat. Però la representació es mostra en un altre marc, els carrers del poble. La processó continua pel carrer de la Vilanova, enllaça pel Solanà amb el carrer de sant Vicent i emprèn el camí de retorn a l’àgora. Un grup de personatges ressagats es dirigeix decididament cap a nosaltres, no porten cap bona intenció, som intimidats i assetjats insistentment, fins que per fi abandonen la malèfica tasca per tornar a la disciplina Són Botargues. En un nombre indeterminat assetgen, transgredeixen morals i domicilis, produeixen excessos i lascívia, provoquen i fan riure amb moviments i cabrioles atrevides i estrafolàries o ballen la coreografia al so de la dolçaina amb els braços alçats agafant amb les dues mans els extrems del pellot. El pellot és l’estri que porten les Botargues. Elaborat a partir d’una papera enrotllada a manera de pal i assegurat per cordells, colpegen els espectadors, el terra i els val per desenvolupar les seues accions.
Comença el segon acte, els personatges tornen a l’escena. La platea està plena de gom a gom, els balcons que pengen de les façanes de la plaça fan la funció de llotges. L’escenografia està a punt. El pas per la plaça serà breu, però tan intens com el primer. Aquesta volta hem pogut veure tots els personatges. Ens ha cridat l’atenció la Filoseta. És el tercer dels dimonis. L’únic personatge femení que intervé en la Santantonada, però el representa un home disfressat de dona. La Filoseta simbolitza les temptacions carnals que va patir el sant eremita, figuració que exagera de manera grotesca en els seus moviments. La seua indumentària es compon d’un vestit que ressalta els atributs sexuals femenins (pits grans i malucs amples). Ens trobem amb la possible representació de les Parques o Moires, aquelles deïtats mitològiques d’origen grec que controlaven el metafòric fil de la vida dels mortals i dels immortals des del seu naixement fins a la mort.
Ara podem contemplar nous personatges que no havíem pogut distingir amb claredat. Són els antagonistes a tanta maldat. Són sant Antoni i sant Pau. Del primer ja en coneixem la vida, del segon en sabem menys. Sant Pau, l’etern acompanyant de sant Antoni a la festa forcallana, va ser un camperol d’avançada edat que va decidir, davant circumstàncies adverses de la vida, fer-se monjo. Per aconseguir la seua missió, va anar a veure sant Antoni i aquest el va rebutjar com a deixeble en diverses ocasions. Finalment, sant Pau va assolir la seua intenció, convertir-se en eremita no gaire lluny d’on s’havia establert el seu mestre. A sant Pau se li atorga l’habilitat de guarir i expulsar dimonis.
Tornem a la trama santantonenca. Els nostres antagonistes, sant Antoni i sant Pau, són capturats, emmanillats, vexats, colpejats, temptats, arrossegats i conduïts fins a la profunditat del foc i les tenebres per la malèfica turba. Els dolors i sofriments patits pels condemnats desperten en els espectadors sentiments d’empatia, tan propis dels humans. Però no ens en podem refiar, la maldat que es respira ha colpejat els nostres benefactors, ha fet forat en la solidesa moral dels eremites i en moltes ocasions les actituds i accions dels sants són pròpies dels mateixos esbirros de Satanàs. Els espectadors queden torbats, malmeses les seues creences, no entenen com uns pares del cristianisme sucumbeixen al poder de l’Infern.
Acaba el segon acte, els personatges van abandonant l’àgora. Alhora, el ritme viu de gaites i tabals va perdent sonoritat i deixa pas a un murmuri que ja no és aquell del principi de l’obra, és més intens, més nerviós, més expectant, denota com la tensió dramàtica va in crescendo.
L’entreacte consisteix en una desfilada que segueix el vell itinerari estipulat, convertint o fent partícip tot el poble del que succeeix a l’escenari principal: carrers Raval, Sant Ramon i Sant Roc fins circumdar l’església, després carrer del Carme i el de la Pilota, per accedir a l’escena des del pàrode que ofereix l’estret Regall (carrer dels Dolors), entre la casa pairal dels Osset i el Graneret.
Dins la guerra es declaren xicotetes treves, parades obligatòries a cals majorals. Allí s’ofereix als actors un descans amb begudetes i pastes típiques. Als majorals s’uneix algunes ànimes misericordioses que obrin portes per oferir descans i aliment als personatges. Són xicotetes interrupcions dins la guerra, la lluita es deté, s’agafen forces per a la batalla final. Qui guanyarà?
Hem desxifrat els personatges, l’escenari, l’escenografia i el fil argumental. Els fidels congregats coneixem tots els aspectes de la representació, però estem expectants, neguitosos com el primer dia, a pesar que la tradició prescriu un final. Presenciarem l’espectacle amb renovada emoció. La llum del cremaller es reflecteix per la façana principal del palau Osset, estem a punt de començar el tercer acte i el clímax s’aproxima. La música ja se sent cada moment més a prop. La gent ha exhaurit els darrers instants per fer el ritual del Maio i es va amuntegant a les voreres, dibuixant un espai circular entre la primera fila i la barraca, on ha de tenir lloc l’escena final. Obrint-se pas entre els espectadors apareix el Despullat. Els seus cascavells sonen intensament, estira la corda amb força, fa cabrioles, assetja els espectadors. Seguint-lo, les Botargues i, poc més tard, la Filoseta. La corda es tensa i apareixen uns malmesos reus, molt castigats pels treballs dels seus botxins. Mentrestant, els actors van interpretant el seu paper: tempten, assetgen, transgredeixen morals i domicilis, produeixen excessos i lascívia, provoquen i fan riure amb moviments i cabrioles atrevides i estrafolàries, o ballen la coreografia al so de la dolçaina.
Els cremallers prenen posicions. Es col•loquen a prop de la barraca, en el diàmetre perpendicular al de les obertures de l’efímera arquitectura. Estem a punt de presenciar el moment culminant de l’obra. Els espectadors aguaiten, se senten aterrits pel que els poden fer els dimonis i neguitosos per veure què succeirà. Els cremallers alcen les torxes, ara desbordants per ser dipositàries de grans quantitats de teies enceses. Les flames es mouen violentes, desficioses, com si volgueren aconseguir per si mateixes la muntanya de branques seques. És el moment, el Despullat ha penetrat la cova, s’endinsa en les profunditats de la Terra, ha entrat a l’Infern seguit d’una multitud de Botargues. Des d’allí prenen amb força la corda, amb un estira-i-arronsa amb sant Antoni i sant Pau. Aquests es resisteixen no amb poc esforç. El foc va prenent la barraca, les flames donen impuls als dimonis i el sant està cada cop més a prop de la porta de l’abisme. Més foc, més flames, més maldat, més poder per als maleïts. Sant Antoni no pot més i cau tombant amb el seu defalliment el company de tortura. L’últim esforç de la triada infernal, i els Beneïts, a pesar de la voluntat del públic, són vençuts.
El Mal ha triomfat, ha vençut, ha derrotat el Bé. Les flames de l’infern devoren fins al més asceta, el més virtuós dels creients, el qui amb les seues oracions i accions s’aproxima més a Déu i per equivalència al mateix creador. No hi ha esperança, l’eterna lluita s’ha decantat, s’ha decidit en un remot indret, un xicotet poble enclavat en una vall abrupta. Les flames cremen amb intensitat la barraca, quina desolació, la mort del sant és sentida tan profundament pels espectadors —se senten tan indefensos davant l’adveniment del mal, de la foscor, del fred etern— que fins i tot la dolçaina entona una melodia profunda i solemne.
L’equilibri de l’Univers s’ha trencat, la desaparició del Bé fa inútil l’existència del Mal. Botargues, Despullat, Filoseta i altres personatges infernals cauen al terra fulminats, es caragolen de dolor, la victòria es converteix en derrota pròpia, són alhora reus i botxins de les seues pròpies malifetes. El caos, el no-res són impensables, no poden esdevenir. En el mateix instant en què tot sembla perdut, ressorgeixen d’entre les flames les figures malmeses dels nostres benefactors. Sant Antoni i sant Pau han escapat de l’infern, no han sucumbit a l’acció de la infernal tropa. L’estada en la satànica caverna ha estat breu, els ha valgut per experimentar expiació i catarsi dels propis pecats a través del foc. Han revocat tota ombra que el Mal haguera pogut deixar en les seues immaculades ànimes i han renovat els vots d’humilitat i virtut propis de l’ascètica santedat. L’orquestra celebra l’èxtasi, recuperant el ritme viu i alegre amb què animava la representació. Tots els personatges plegats, sants i dimonis, celebren exultants la renovació del contracte; el conflicte i la lluita entre el Bé i el Mal s’ha prorrogat per un any.
Ara ballen tots junts una anàrquica coreografia al voltant de la barraca, de la cova ardent, prenent el foc de la pira i fent-lo arribar a través de bengales als assistents, com si volgueren fer partícips a tots els convocats de la catarsi que hi ha tingut lloc. Els concurrents més atrevits, o aquells que necessiten una purificació més profunda, s’armen de valor i penetren la infernal arquitectura. Dins la Terra, els esperen part de la rècua infernal per donar-los la benvinguda. Quan el foc expiatori ha complit la seua missió, els porgats són expulsats de l’infern per l’obertura contrària. Es desenvolupa aquesta cíclica tasca mentre la calor del foc no es faça insuportable i la seguretat mana tancar les portes. Els que no han pogut complir el seu vot tindran un any d’espera, mentre que la resta d’espectadors es conformen amb el bateig de cendres i espurnes que la barraca encesa expulsa cap a la tancada nit i que després precipiten en caps i vestidures que protegeixen del fred.
Tot gràcies al foc expiatori que ha fet la seua funció, porgant els mals pensaments i les malèvoles accions. El foc és en la festa santantonenca protagonista i benefactor, però alhora antagonista i destructor. El foc ha intentat arrasar la barraca. La natura morta, segada el dia de Sant Esteve i que els tramoistes han dotat novament de vida en un esforç màgic i titànic, ara crema i es consumeix sota la mirada atenta dels espectadors. En restarà l’estructura, l’essència de la barraca. Els incendis deixen destrucció i desolació, però la natura es regenera, renaix, rebrota en cada cicle primaveral. Les cendres dels incendis serveixen per adobar la castigada terra.
La gran pira crema sublim, vigorosament expulsa al vel nocturn espurnes enceses que s’enlairen i es perden de vista empeses per d’altres que amb renovada vitalitat emanen del crematori de pecats i culpes. La foguera forcallana només vol contribuir a la tasca comuna que pretenen tantes altres flames que s’encendran per tot arreu en dates aproximades, dins del marc de les festes solsticials. L’ambiciosa tasca consisteix a donar força a l’afeblit Sol perquè torne a escalfar, perquè es mostre en plenitud, perquè guanye terreny a les nits llargues i fosques de l’hivern, perquè amb la seua llum i escalfor impulse el despertament de la natura adormida, de la vida, dels fruits, dels aliments. Perquè torne a ser el Sol invicte. L’obra ha conclòs, ha sobtat els nounats en la festa i ha convençut els vells practicants. Mentre, els que es confessen agnòstics o ateus diuen quedar indiferents —però no me’ls crec, no crec que passant per la barraca no hagen sentit la més minúscula emoció interior, no crec que qualsevol dels personatges en les seues accions no els haja fet patir una mínima angoixa en el seu esperit, no me’ls crec.
Mentre faig tots aquests pensaments, la música ha callat, se sent un silenci respectuós que s’anirà dissolent amb el pas dels minuts. Alhora que els espectadors van recobrant la serenitat física i espiritual, irromp una remor creixent que avalua el que s’ha viscut a la plaça. És l’antítesi, la lluita entre contraris, qui estructura i defineix la representació santantonenca: Bé i Mal, sants i dimonis, anarquia i ordre, pecat i perdó, foc i vegetació, vida i mort, triomf i derrota, calor i fred, foscor i llum, silenci i soroll…
La Santantonada es mostra com una construcció que amalgama elements recollits d’antigues societats i cultures que es desenvoluparen per aquests indrets. La festa forcallana amaga rastres d’antics ritus de distants i oblidades religions agràries, de ritus de fertilitat, de ritus totèmics, similituds amb expressions de les cultures mediterrànies o de ritus de màgia homeopàtica. Totes aquestes empremtes han sigut absorbides pel cristianisme que ha oficialitzat i distorsionat al llarg del temps totes les manifestacions paganes contràries o perilloses a la seua doctrina, Sant Antoni no és l’únic exemple. Tenim festes equinoccials de març, com les Falles que passen a l’advocació de Sant Josep, o les solsticials de juny a Sant Joan.
Tot aquesta mixtura d’elements permet un ventall ampli de visions, totes vàlides, totes acceptables. Podem interpretar la Santantonà com pervivències culturals ancestrals, com restes d’un món místic, màgic i tel•lúric. Potser alguns ho veuen com un ritu de fertilitat o un ritu catàrtic. Uns altres com una representació hagiogràfica. Però la meua resposta seria: “no sé com interpretar la Santantonà, es fa perquè sempre s’ha fet, perquè es fa d’aquesta i no d’una altra manera, perquè sempre ha sigut així i l’any que ve serà igual i diferent alhora, ni millor ni pitjor”.
La riquesa de la festa antoniana és fruit del ric substrat cultural que aflora només que s’aprofundisca un poc en el seu coneixement i que amaga, en els seus elements més ocults, senyals d’una càrrega simbòlica profunda. Símbols que han perdut el seu significat original, però que la societat actual ha de saber interpretar des de les perspectives dels temps que ens toca viure. Som portadors d’una herència que no hem de deixar perdre, no coneixerem amb profunditat tots els significats i detalls de la Santantonada, però el que sí que sabem com a poble, com a comunitat, és que hem de transmetre-la a les generacions futures.
La Santantonada és per als forcallans un símbol, una part importantíssima de la seua essència com a poble".

Minuts després de passats l'èxtasi del foc i l'apoteòsi de les representacions paganes del Sant Antoni forcallà; i quan les darreres flames estan transformant troncs i branques en brases i cendra és moment per iniciar els actes amb marcades arrels religioses.
Davant l'Ajuntament comencen a aparèixer cavalleries i una legió d'animals de totes les espècies. Persones i animals es preparen per a la Processó dels Matxos. Encapçalen la corrua les autoritats civils del municipi, els Majorals també tenen el seu lloc i altres participants damunt de qualsevol espècie d'èquid. Aquestos animals van guarnits amb unes precioses mantes i cabestres que són autèntics tresors familiars i que s'han dissenyat, dibuixat i brodat per a aquesta finalitat. Darrere, un menut exèrcit, desordenat i sorollós, amb tota mena d'animals.
El seguici pren el mateix camí que ha seguit la Santantonà i que seguiran la majoria dels actes durant tot el cap de setmana santantonenc. Arribats enfront de l'església el mossèn del poble beneirà a cadascun dels animalets que formen la processó. La desfilada torna a la plaça i des d'allí van cap a la casa del primer Majoral on les Majoralesses amb impol·luts davantals lliuraran com a obsequi una coqueta de mitja lliura.
Ara caldrà desar els animals als seus llocs. Els actes oficials del dia de la Santantonà s'hauran acabat, però el mascarat esquelet de la Barraca encara gaudeix de molt bona companyia. Molta gent torrarà alguna vianda a les brases de la pira santantonenca. La Majoralia haurà amanit una revetlla que s'allargarà fins a les primeres llums de la diada dedicada a Sant Antoni Abat.

Dissabte al matí és el dia de venerar el Sant baix l'advocació del qual està la festa. Antigament, sempre era el dia 17 de gener, festivitat de Sant Antoni Abat; però la falta de treball i saó va fer que molts forcallans i moltes forcallanes eixiren del poble al llarg del segle XX. Ara, les celebracions es fan en cap de setmana més proper al 17 de gener per acollir la major quantitat de paisans possibles.
Les persones més fidels van cap al temple parroquial amb les vestimentes hivernals més elegants on els ministres de l'Església oficiaran la cerimònia religiosa. L'església es queda petita per acollir tots els devots. La Majoralia encapçala la representació civil.
Aquest és el principal esdeveniment religiós del tríduum santantonenc, no hem d'oblidar que la festa té una forta vessant religiosa.

Minuts després d'acabada la Missa en honor a Sant Antoni Abat, els fidels s'organitzen per ofrenar la processó a Sant Antoni. Ixen nombroses atxes, guions, banderes; i com no, el guió flanquejat per dues atxes i la bandera de Sant Antoni. També surt la peanya portat per quatre voluntaris. Tanca la corrua el clero que al mig de la plaça resa una oració.
Aquest acte també té la seva melodia tradicional, gaiteros i tabalers s'encarreguen de posar música i acompanyar tota la Processó.
L'acte finalitza quan tothom deixa els estendards a l'església, en eixe moment les persones fan petar la xerrada i comenten el desenvolupament dels actes festius.
L'epíleg d'aquest esdeveniment és anar a prendre la pasta i una copeta de licor que ajude a engolir millor coquetes i rotlletes a casa del primer majorals del Sant Antoni forcallà.

Una vegada acabats els actes religiosos més importants, Missa i Processó; s'inicia la Cercavila. Aquest és un acte senzill que forma part de la tradició del Sant Antoni forcallà. A la desfilada participen les Grupes, els Gaiteros i els Tabalers i la Majoralia (que desfila amb safates, on algun veí o veïna del poble diposita diners per a la festa).
Ara passaré a explicar que són les Grupes. A Forcall anomenem Grupa al conjunt format per una cavalleria engalanada, una parella amb el vestit de llaurador a cavall de l'animal i el ramaler.
Les cavalleries van guarnides amb cabestre -peça que es posa al cap- decorat amb totes les filigranes imaginables. Una manta és una peça de tela de vellut o similar amb brodats colorits i preciosistes rematats amb lluentons i pedreria.
La parella que puja a sobre vesteixen així: ella amb faldetes llargues, mantó de Manila, espardenyes i el cabell recollit; ell amb faixa roja, jupetí, camisa blanca i barret. La parella va llençat caramels als infants. A més el ramaler és la persona que guia l'èquid.

La Sembra té lloc la vesprada del dia de Sant Antoni. Aquest és un ritu de fort caràcter agrícola. La Sembra és un simulacre de les tasques que es desenvolupen al camp per aconseguir una bona collita.
En primer lloc tota la desfilada recorre els carrers que veuen passar el gruix de les activitats festives. Arribat el seguici a la plaça, un parell d'èquids junyits conduïts pels Majorals porten una pollegana i un aladre que simularan llaurar la terra. Una altra parella d'animals junyits arrastren una tauladora per deixar uniforme l'imaginari camp de conreu. Mentre els Majorals van sembrant, però en compte de llavors ara omplen els imaginaris solcs de mandarines, nous, cacaus, caramels i altres ingredients que els més menuts de la població s'afanyen en recollir.
En aquest esdeveniment totes les persones voluntàries es disfressen i Forcall celebra el seu Carnestoltes.

El dia de Sant Antoni, dissabte a la nit, té lloc el tradicional Ball Rodat. Aquesta dansa només té lloc dues vegades a l'any a Forcall, encara que antigament era més habitual. Una la que he esmentat per Sant Antoni, l'altra té lloc el dia de Sant Víctor a les Festes Patronals. S'anomena Ball Rodat perquè el gruix de l'acte els participants se situen en formació rodona.
La dansa l'encapçala la Majoralia, els familiars, la Santantonà i la resta de persones voluntàries de qualsevol edat. El Ball Rodat està dansat per parelles: un home i una dona o una xiqueta i un xiquet. Elles van vestides de llauradores: amb faldeta llarga, mantó de Manila i el cabell recollit. Ells vesteixen jupetí negre, faixa roja i barret.
La música està a càrrec dels Gaiteros i Tabalers de Forcall que toquen jotes i, en finalitzar, algun pasdoble i algun vals.
El Ball Rodat s'inicia amb jotes i totes les parelles participants anant i venint per la plaça Major de la vila. Quan el duo que va al capdavant creu oportú es fa una rodona davant la façana de l'Ajuntament -i per això allò del Ball Rodat-.
Es formen dues anelles: homes i xiquets es queden a l'interior, mentre dones i xiquetes es queden a l'exterior. Cada vegada que els músics toquen una melodia la parella del moment balla. Quan finalitza les dones canvien de ballador i van cap a la dreta. Nova tocata i nova parella. Així fins que tots han ballat amb totes i totes amb tots.
En finalitzar el Ball Rodat, els músics interpreten algun pasdoble o vals. Es torna a fer la filada primigènia i les voltes per la plaça.
Tot acaba a casa del primer Majoral prenent una pasta i un gotet de moscatell, anís o qualsevol altre licor.

Aquest és un acte senzill, però molt estimat i participatiu. Durant tot el matí de diumenge, dia dels Botets, la Majoralia prepara els ingredients, els instruments i tota la matèria primera que se servirà cap al migdia. Alguns dels més veterans de la Santantonà s'encarreguen de fer l'allioli. La saborosa salsa anirà acompanyada de xulles de xai, pa, olives i vi. Els Majorals i les Majoralesses treballen de valent durant unes hores per tal de sadollar la gana de forcallanes, forcallans i visitants que acudeixen a la plaça que en jornades de bon temps pareix un immens menjador.
Les taules i cadires de colles d'amics busquen els espais on el sol il·luminarà la sobretaula per estirar les darreres hores de festa de l'intens cap de setmana de celebracions santantonenques.

El penúltim acte oficial del Sant Antoni forcallà rep el nom de Els Botets. Però què són els Botets? Els Botets són instruments elaborats amb pell de cabra que antigament servien per transportar líquids: especialment vi i oli. Aquest esdeveniment dóna lloc a tota la jornada: el dia dels Botets.
Just després del menjar comunitari de la Rostida de Xulles s'inicien els Botets. Els Gaiteros i Tabalers comencen a tocar una melodia que porta el mateix nom que l'acte. Membres de la Santantonà els acompanyen amb una barra amb uns ganxos. I nombrosos infants corren davant i darrere. L'objectiu és recollir animals que a les diferents proves es lliuraran com a guardó. Diferents persones del poble han acordat amb la Majoralia la donació de conills i tota mena d'espècies d'aviram. La cercavila recorre els mateixos carrers de la Santantonà i la majoria de les activitats.
Una vegada arribats a la plaça és hora d'iniciar els jocs.
Algun membre de la Santantonà organitza Curses que poden ser de velocitat o d'habilitat i que guanya el primer dels participants que toca la barra de què pengen els animalets.
Acabades les mateixes, s'inicien les Olles. Des de la porta de l'Ajuntament fins a un balcó de l'altra banda de la plaça es lliga una corda de la qual s'han lligat una dotzena d'olles de terrissa. Xiquets i xiquetes fan cua, se'ls dóna un pal i se'ls protegeix amb un casc. Aquell que trenque l'olla s'emporta el contingut.
Amb les darreres llums de diumenge s'inicia la competició que dóna nom a la diada. Es disposen quatre o cinc Botets en filada i nenes i nens fan cua. Salten els Botets a mig inflar amb els peus junts. Aquella persona que passa tots els Botets sense aturar-se obté com a premi un conill.
Mentre les Majoralesses van passant amb rotlletes partides i els barrals plens de moscatell.

És difícil saber en quin moment s'acaba la festa de Sant Antoni a Forcall, però tot indica que és en finalitzar els Botets diumenge a la vesprada. Però, encara és més difícil saber quan s'inicia el següent cicle.
El punt d'inflexió més clar pareix ser la Missa en honor dels Confrares Difunts. En aquest acte religiós es tanca de manera oficial la festa de l'any en curs, i en finalitzar la cerimònia, el mossèn anomena amb alegria els noms i cognoms de la Majoralia de l'any següent.
La Missa és un tribut a totes aquelles persones difuntes que en el seu temps van ajudar al sosteniment de la festa; però de manera particular, a tots els Confrares. Cal no oblidar que la primera notícia documental que tenim del Sant Antoni forcallà fa referència a una Confraria de Sant Antoni al segle XIV.